Aubachs: Té sentit fer discurs independentista en castellà?
Un hashtag (#vacontigo) ha esdevingut aquesta setmana un dels trending topic al Twitter. Més enllà de la seva dimensió de campanya, ha posat de manifest el debat al voltant de la relació entre llengua i nacionalisme. No és un debat nou sinó que es remunta gairebé als propis inicis del nacionalisme català contemporani. Només cal recordar -i recomanar- el clàssic de Paco Candel, Els altres catalans, on parla no només dels processos migratoris de la segona meitat del segle XX sinó també d’anteriors onades, o tenir present la definició de Catalunya que feia Vicens Vives: homines undercumque venientes.
Qüestió delicada.
Crec que hi han dos nivells diferents a l’hora d’enfocar aquest assumpte. Si parlem com a país, el català es definitori. Però a nivell particular o individual, la cosa es complica, sobre tot per als catalans que la llegua materna és el castellà, com és el meu cas.
Els meus avis paterns i l’avia materna eren valencians. Només l’avi matern era aragonès i, per raons que desconec, la meva mare parla el castellà (llengua del seu pare). O siga, que amb el 90% o més de la família parlo català des de xiquet i amb la meua mare en castellà, tot i que ella parla perfectament el català.
Per arrodonir el panorama em vaig casar amb una noia de León, amb la que parlo tant en castellà com en català, però el castellà és la llengua materna dels meus fills.
Fa sis o set anys vaig decidir parlar català a casa. Als meus fills els va sobtar inicialment, però res més. Jo volia que els meus nets em “reconeguerenen” en català i així ha sigut. Sempre em parlen en català i jo més content que un gínjol.
Però mai he obligat a ningú a parlar-me en català.
Tot això ho comento per dir que, tot i considerar el català com la meua llengua (encara que sigui de vegades a la manera de valència), les agressions al castellà no em deixen indiferent.
Modestament penso que fer servir la llengua com a arma quant en realitat és un via d’agermanament, és un error.

















