Crec que ja hem d’entrar en la fase de “síntesi” que ens permeti un consens de mínims per a tots els que tenim com a prioritat a curt termini la independència.

Les ofertes ja hi son sobre la taula.

La necessitat d’una candidatura única ja és un clam i un mandat per als que tenen la possibilitat de fer-la realitat.

Per la nostra part, fem possible el seu esforç evitant les desqualificacions personals i no emmerdem més la troca. El nostre discurs ha de ser constructiu i inclusiu.

Això no vol dir tancar els ulls si detectem problemes greus, anem a les fonts de cada una de les opcions abans de treure conclusions i, si arriba el cas, fem-les arribar als responsables.

La denuncia pública hauria de ser l’últim recurs.

Altrament només aconseguirem introduir soroll en el sistema i confondre a tothom.

És el que crec…

Crec que l’independentisme està vivint el típic procés de sortida de l’adolescència.

Revisió de conceptes, dubtes renovats, frustració, rebel·lia, enfrontament amb l’ordre establert (pares, germans,…), crisi permanent, angoixes íntimes, ànsies infinites d’autoafirmació, por al futur, ganes de vèncer, preguntes sense resposta, descobriment de l’amistat verdadera i del amor …

És llei de vida.

Tots hem passat per aquest tràngol i molts l’hem viscut en els nostres fills.

Per sort el temps no s’atura i, vulguem o no, arriba el desenllaç que porta a la maduració. Sempre escampa.

Soc moderadament optimista.

Tenim moltes possibilitats de sortir-ne amb profit, sempre i quan no prenguem mal pel camí dient o fent allò que demà ens pugui avergonyir davant de nosaltres mateixos.

Triem: cooperació o competició.

Si les eleccions al Parlament s’avancen, la xarxa virtual pot esdevenir determinant per ser-hi a temps de presentar una candidatura única per la independència.

En primer terme, com a eina de coordinació.

Segon, complementant la tasca de difusió de la seva existència.

Finalment, com a difusora d’informació (contrastada).

Per descomptat, l’equip especialitzat que coordini la campanya ho tindrà molt present.

La qüestió és cóm podem col·laborar els ciutadans anònims que ja hi som a la xarxa.

Haurem de estar tots integrats en els mitjans que proporcioni la campanya. Però no és suficient.

Crec que haurem d’afinar la nostra actuació en l’entorn social que ja tenim, evitant saturar-lo amb missatges redundats i cercant que el nostre testimoni arribi fora de la xarxa.

Una de les possibles estratègies podria ser actuar de forma similar a la xarxa neuronal, amb un grup reduït, però molt actiu, de “contactes”, sense “amics” en comú.

Caldrà pensar-hi…

L’independentisme, ara per ara, és absolutament insolvent econòmicament parlant.

Si no veiem la independència com una “inversió” (per descomptat a fons perdut), ni el cor ni les hores seran suficients. Frustració i prou.

Deixem-nos de tonteries i parlem clar: si no apleguen al menys 10.000 persones disposades a “invertir” mensualment l’equivalent al que paguem per la telefonia mòbil, arribaré a la conclusió de que la independència no interessa. (2.5 milions d’euros en cinc mesos)

O bé, mig milió de persones que han votat independència, a 10 € per cap, son 5 milions d’euros, suficients per una campanya potent, positiva i engrescadora, lliure com el vent, no supeditada a cap banc ni partit polític ni grup mediàtic.

La pregunta: està vostè disposat a contribuir amb 10 € per la independència de Catalunya?

Sí? doncs som-hi.

No? doncs a viure, que son quatre dies.

Comparteixo absolutament que el que ens cal és “tenir una força política poderosa que defensi la imminent Independència”, com afirma F. Xavier Garcia Pujol en el seu article d’avui: Houston…Houston…, tenim un problema, no podem tornar a casa.

Com ja he comentat a un altre lloc, no em manifestaré darrera del Montilla, però que cadascú faci el que cregui més convenient. No soc ningú per dir a la gent el que ha de fer. Ja som prou grandets, no?

Em pregunto si el tall entre assenyats patriotes i “il•luminats suïcides” és l’assistència a una manifestació, precisament a “aquesta” manifestació…

Tot i que és molt senzill de fer, no veig senyeres als balcons.

Hi ha por a manifestar-se independentista davant dels veïns i coneguts?

Encara som pocs els que signem amb noms i cognoms als blocs i als comentaris als diaris. Mala senyal. Sembla que és molt més “còmode” anar d’incògnit a una manifestació.

Per altra banda, no espero que ningú em resolgui rés, i menys cap dels partits que ara son al Parlament. Se’ls ha passat l’arròs i prou que ho sento.

Però, per davant de tot, NO em barallaré amb cap patriota. NO, de cap manera.

Aquests dies seran de molta confusió.

Cal reflexionar i conscienciar-se de que els que ens han arrossegat fins aquest carreró sense sortida (per a ells) ara volen encapçalar una manifestació perquè se’ls faci costat.

Partits, sindicats i Òmnium s’han posat d’acord en menys de 24 hores.

Un intent més per arraconar l’independentisme no alineat amb el “sistema”, aprofitant-se dels sentiments més nobles del poble català.

Crec que, tot plegat, és una ofensa a la nostra intel·ligència i una burla que no ens mereixem.

Poden arrossegar-se, servils, davant ”l’amo” o fer un acte de sobirania que els hi permeti acabar dignament, amb el cap ben alt.

És la seva darrera oportunitat.

Que els membres del govern i els diputats triïn ara cóm volen ser recordats per sempre més.

Els ciutadans respondrem en conseqüència.

I ho faré amb xampany català com varem acordar l’onze de juny de 2009.

És inevitable. S’acosta l’hora de la veritat: les eleccions al Parlament. Nervis. Molts nervis.

És l’hora de l’amnèsia pels que prioritzen la seva formació política al futur d’aquest país. L’hora de carregar contra qui sigui que posi en perill l’estatus. L’hora de dir, a tort i a dret, que la independència és impossible fora del “conducte reglamentari”. L’hora del “més val dolent conegut …”. Senzillament: NO.

Espero i desitjo que hagin molts catalans amb memòria, coneixements i ganes de que quelcom canviï per que no tot continuï igual.

Qui perd la memòria perd la vida…

No hi ha més remei que reflexionar llegint als que parlen clar:

Enric Canela: Si volem, podem!

Savalls: Un pont massa llunyà?

F. Xavier Garcia Pujol: Societat laica?…papanatisme consagrat.